1
L'home es torna a quedar sol,
sense por d'un vent antic que xiscla.
Cridarà encara temps
tot al llarg d'aquestes costes.
2
El van temptar uns pits plens,
una gropa rosada de furient epilèpsia.
És viu encara el record d'un ventre oceànic,
i el d'un pubis cresp, tebi d'obscenitat.
3
No gosa ja més d'obrir la boca,
rentar-se les mans de pecats inútils,
colpejar dempeus la llum de marbre.
S'esllangueix, ert, sense brega,
vora de la séquia.
"Davalla insistent el miratge del foc, de la mar i de l'amor". M.B.
4
El fugitiu du una esquella al coll,
ampolles de ginebra plenes
i retrats d'ella a les butxaques.
Sap de quina manera
ha de fer front a l'abisme retronant
de la seva inconseqüència.
5
Si pogués, canviaria barca i ormeig
per barrancs eixuts, abruptes, on la fatiga
no el deixés dir tènues paraules al fred,
que tot fos un gris vagar per l'error.
6
Sí, amics, una lenta boira sura
pel llom de ses onades: la pols
de la paraules no dites, i que el far
escampa per sobre el definitiu silenci.
Tanmateix, obstinat, va haver d'anar-hi,
i oí com els cans resaven vora l'oceà.
"Hi ha homes que avancen ràpids: porten un pecat voluminós que els encalça". M.B.
7
Pensa, estimada,
que és tan fàcil equivocar-se,
sentint l'enyor del xaloc humit.
Tenim la clau a la butxaca,
encara. Pensem-hi.
8
No neguem tant l'un a l'altre,
que si una tarda ens trobéssim al
replà
oiríem els càntics i els himnes
carnals,
entre llençols blancs, sortint de
l'escrot.
Perdona'm aquesta petita excitació,
però no cada dia faig dels mites
foc
tot mesclant glaçons, absenta i
sifó.
9
Al matí, en despertar,
aquella bella elegància,
la fulgurant pol·lució.
A l'altra mà el record
de quan eres amb mi.
“Ja l'oreig no besa, fresc, les
clavellines, ja no hi ha damunt la calaixera el ramell de verges
clívies”. M.B.
10
Han cremat els ídols i a partir d'ara
tots els dies els seran desolats, estranys.
No aniran més als canyars ni a l'areny
on la sorra s'enfonsava sota llurs peus.
11
D'aquells dies transparents, de l'estiu foll,
els ha quedat el maldestre caminar
pels pedreguers que els fereixen els peus.
Saben, però, que va valdre la pena.
12
Se suposa que només vull mostrar-te
el meu desert il·lusori, dedins enllà,
ple de monstres que em reclamen.
"Dins del gran sol, les extremitats, fins la del sexe, es rebel·len, s'enrigideixen i els ulls difícilment s'acluquen". M.B.
13
Eren foravilers i feien una nota exòtica
a la plaça de Fornells, al carrer, exhibits,
confiant que el cambrer els omplís la copa.
14
Si arriben a vells voldran tornar-hi,
ser peixos que naden a l'aigua caliua
tot esperant la caldereta de llamàntol.
Van conèixer un vell mariner que, a la nit,
els regalava històries de rom i cassalla.
15
Li hagués agradat perdre's per platges verges,
abans de fugir, despullat, començant a córrer
vora el mar joiós, perennement excitat.
"El més probable és que camini acalat sota el pes de records, d'amics desapareguts, si arrib a ser vell..." M.B.
Han cremat els ídols i a partir d'ara
tots els dies els seran desolats, estranys.
No aniran més als canyars ni a l'areny
on la sorra s'enfonsava sota llurs peus.
11
D'aquells dies transparents, de l'estiu foll,
els ha quedat el maldestre caminar
pels pedreguers que els fereixen els peus.
Saben, però, que va valdre la pena.
12
Se suposa que només vull mostrar-te
el meu desert il·lusori, dedins enllà,
ple de monstres que em reclamen.
"Dins del gran sol, les extremitats, fins la del sexe, es rebel·len, s'enrigideixen i els ulls difícilment s'acluquen". M.B.
13
Eren foravilers i feien una nota exòtica
a la plaça de Fornells, al carrer, exhibits,
confiant que el cambrer els omplís la copa.
14
Si arriben a vells voldran tornar-hi,
ser peixos que naden a l'aigua caliua
tot esperant la caldereta de llamàntol.
Van conèixer un vell mariner que, a la nit,
els regalava històries de rom i cassalla.
15
Li hagués agradat perdre's per platges verges,
abans de fugir, despullat, començant a córrer
vora el mar joiós, perennement excitat.
"El més probable és que camini acalat sota el pes de records, d'amics desapareguts, si arrib a ser vell..." M.B.
16
Ell ha decidit seguir vivint,
enamorat de tot, vestint correctament,
escrivint poemes amb cal·ligràfics signes
havent sentit una cançoneta trista d'amor.
I l'amic diu... “Ja no tinc l'amant
de mirada neta, libèl·lula virolada,
ja no em pentina les nits soliues”.
17
Ell vol abraçar l'esperit esquiu,
devora el vertigen pregon de Punta Nati,
esperar la letargia, la tarda, la pluja,
esbandir un gemec dins les genives.
18
Ah! Des del cimall veu com desapareix
es cavallo, fronteres enllà, qui sap on.
Només una flor negra li tremolarà als dits,
com el record que s'endú la sirena blava.
“Al qui no vol arrencar-se els ulls, no li queda més remei que fugir, començar a córrer per pàtries grises”. M.B.
19
Fer un refresc a Es Molí d'en Comte, llegir distret,
deixar passar a poc a poc les hores plàcides,
i, sobretot, retratar l'infinit als ulls de l'estimada.
20
L'alè dels talaiots pega als vidres
i hi deixa un baf de lluentor antiga.
I així, nosaltres, bevem de la copa
que ens amara ens sentits
del matí fins al vespre.
21
Adusta, talaiòtica pedra, vella molinera
de tèbia mà al passamans de l'escala,
per un cas, posem que ara ella descendís
augusta d'un nigul de sa història.
"Ja sé que has pres el costum de rebutjar els records molestos i ara només en queda de tu aquest somriure deferent, quan et veig al lledoner". M.B.
22
Tots els gestos dels amants, asseguts davant la mar,
i el fremir d'una cançó que se sent de passada.
23
Llavors, just arribant a Ciutadella,
no comprengueren quant d'enyor
els hi quedaria, entre ses carrerons.
24
Els caminants nouvinguts
van a tocar les flors més altes
depassant les torres de la catedral,
els domassos, els jardins pagesívols,
aparadors luxosos d'Ausiàs March,
passen ses Voltes, giren a cafè es Pou.
Segueixen un sobtat vent frescal
que els eixugui la set que es tenen,
aquesta nit, gemecs, sospirs, crits,
es dispararan al llit del Rei Alfons III.
“Amb la falda arromangada, clau d'aram al cinturó, va a obrir de pinte en ample els palaus de capaltard”. M.B.
25
S'aclareix ben lentament el matí,
l'aire s'omple de calfreds i una gavina,
mudada a baríton, fa parrupeigs
que es dissolen en la lleu rosada.
26
Ell sap que a la barca no hi haurà
cap cintura dolça per estrènyer,
cap raó ignorada que li serveixi.
27
El rellotge esclafa una hora
i les roses cauen una rere l'altra.
Nosaltres no hi podem fer res.
Ara torno. Són les set.
“Avarar barca en forest no pot dur-nos a cap banda”. M.B.
28
Em retorna la claror del vespre,
un fanal fent pampallugues a punt d'esclatar,
les xicotes, desimboltes, galta amb galta
esperant la pluja clara de juny.
29
Hora de lleure a ses Voltes,
voldrem recordar, els anys vinents,
com les negres olives s'anaven fonent,
d'una en una, saboroses, paladar endins.
De Kalamata, Nereu, un dia les havia dut.
30
Si de nit miràvem el cel, llavors,
era per trobar-hi dos amants:
una noia tendra i un vellard.
Ell s'ha fet del tot escàpol
per riberes i broixes tristes,
camps de savines mal cremades.
Malferit, per tiranys i boscos
li revénen gorja amunt
uns versos que no ha sabut pair.
“Una angoixa qualsevol, en tombar la cantonada, pot clavar-nos tot silent les dents nues a la galta”. M.B.
31
No trepiden, no fan crits,
ni cerquen raons per volar,
les ales del cor desplegades
només saben estimar
32
Tot sovint, sortiren
agafats de la mà
pels carrers d'aquí la vora,
la intenció era ben simple:
omplir-se les beaces
de netes sinceritats.
Sense ells adonar-se'n,
la fragància dels baladres
arribava fins als terrats.
33
Vanament, circula el vent
pels estendards que custodien
la farina alba del moliner.
Ahistòric, així era l'amor
de la noia que esperava
l'arribada del seu corsari.
Si alço els ulls la veig encar,
rere els vidres, cara colrada,
passar-se per ses cabells
la pinta molt lentament.
Descabdella les set troques
del seu enyor permanent.
“És l'estiu i ja fa fosca. Són diverses les remors que m'arriben sempre tènues”. M.B.
34
El lloc es diu Binimel·là,
cal deixar la canyereda,
agafar el camí de vora mar.
Ens queden gestos indecisos
estroncats en via morta.
35
S'expandeix la llum del dia
igual que aquells matins
de temps clar, ombres finides,
amb la dolcesa dels aranyons
que recollia al teu passar.
El cel blau, com sempre,
desplegava ses ales damunt
un terreny de sauló blanc.
36
Ja no hi ha arbres que tapin
la insensatesa, les marginals
malenconies. Llavors sí sabíem
l'indret on volíem fer cap.
Ens hi acostàvem, delerosos,
el destí era Binimel·là.
“Quan s'enfonsa un nàufrag trèmul, perd de vista les sivines”. M.B.
37
A Mô compraren avarques,
just tenint els peus cansats,
per si bufava la ventada.
38
Vaig girant, incontinent,
els plecs clars de sa història,
no voldria perdre cap moment
d'aquells vespres al fonollar,
ample tou de galtes enceses,
asseguts un davant l'altre.
39
S'ajaçaren sense molses
entre els bots varats a cala,
sense fer poc de remor
sentiren al cor una insistència,
fiblada rere fiblada.
“Un poc cansats, francament, al vespre, mentre sopam ens contam unes facècies”. M.B.
40
Cala Figuera, hora foscant,
dos amants s'hi acosten
fent via pel camí des Castell.
Els hem vist nosaltres, llépols,
llavis dolços, mans amb mans,
anant a sopar a Es Vell Mariner.
Devora l'aigua del moll de Llevant,
plasentment, se'n van a l'escullera
a prendre nues lliçons de l'instant.
41
Ens perdérem, miràvem estels,
la Sibil·la cantava a palau,
la princesa des del balcó
ens prometé l'aura de la lluna
i el breu entusiasme dels amants.
A Mô, de nit, hi relluu l'eternitat.
42
Una vegada més, anit, tornava a pensar
que si no t'haguessis anat tant condigna,
jo, a les nits, t'hauria estimat follament.
“Amics, anit, quan encara em deixen veure coses belles -gessamins, flors de neu, donzells, libèl·lules...-, anit, doncs, amics, com deia...”. M.B.
43
A Aires des Barranc d'Algendar
les noies ballen boleros, fandangos,
jota de Ferreries...
Jo puc dir-ho perquè et veia,
aquella nit gratificant, a Es Claustre,
com un sobtat corrent d'aire
t'abocava a la felicitat.
44
D'aquelles nits voluptuoses
ens pervé una música de guitarrons
i la sentor de les magnòlies.
45
Endebades cercarem aixopluc
del general esfondrament,
del terbolí d'un temps passat.
“Sobre aquell castell d'alta solitud, d'alta, consentida i treballada desesperança, com voldria un pujar-hi bòtils!”. M.B.
Amor vagabund,
les òlibes ja alcen el vol,
entre l'arena i el mar
s'esborra el sender confús.
Si no em parles, de lluny,
com sabré per on camines?
47
Enmig d'artigues i maresmes,
en el meu desert il·lusori,
la pols cega un somni.
Què et podria jo donar?
Com hi trobaré sortida?
Car hi ha tanta obscuritat...
48
Aquell amor endiumenjat
tenia perfum de saladina.
Es possible que rodolés,
entre l'arena i el mar,
i ja navega amb vaixells
de boira espessa
per camíns perduts.
“Germans de cor de fang, estic sol, talment un ocell damunt les teules humides. Estic sol per haver dit massa paraules”. M.B.
49
Ja s'allunya aquell que el vent
se l'emporta. Serà com l'ala flamígera,
com la luxúria de l'onada dansadora.
Quan menys s'espera, treu la força
per guanyar la llibertat, senzillament.
50
Inversemblant resulta l'aigua calma
quan encar una ala tesa no l'ha fendit.
Un redol de tendresa acubà les llàgrimes
molt abans que la boira espessa les ocultés.
51
Qui és aquell que porta tot el vent
dins dels cabells
i no travela ni amb llevant ni llebeig?
Navega, i ja l'oreig besa tot el seu cos.
“Vaig obrir els ulls i, quan anava a descloure els llavis, un llamp perfecte els va cloure tèbiament”. M.B.
52
Ràfegues a lloure,
l'aiguat esclata.
Faig un crit en la foscor
i el silenci me l'apaga.
53
Peixos blancs, perduts,
deixarà l'altre diluvi
a les marjades d'Artrutx
duits per una força estranya.
54
Quin abisme a l'hora foscant
trobaran a ran de l'aigua?
Ara, el dia es va fonent
en una pau infinita.
“A partir d'ara caldrà fer estalvis d'abrivament i esmerçar afanys en provatures de resistència”. M.B.
55
Els papers, dins el calaix,
custodien nostres voluntats,
els darrers, callats designis
per quan no corri l'oratjol.
56
Qui sap si demà, en alçar
amb mà balba la cullera,
trobaràs a faltar un regust meu,
el de dolços aranyons, magranes,
cireres roges a l'estiu...
57
Les paraules no fan mal
si arriben a aquella hora exacta
en que ja no volem tornar.
Anem malvenent el peix
i els armaris tots corcats.
Veníem d'un temps clar.
“Viuré encara alguns anys més per poder mirar la sorra que s'encén ara mateix. Ja aniré demà on calgui”. M.B.
58
Tard o d'hora, bufarà
la ventada que s'endurà els moixos
que s'amaguen entre els balustres
de ca meua, invulnerable,
mal que pobra.
59
No diràs pas per això
que no vas saltar amb mi
aquella tanca, gestos decidits,
creient que podíem fugir junts.
Veus com afegeixo uns retocs
a la història abreujada,
per no veurem decandit.
60
Just passant el pont del tren,
pensam que és improbable
que hi tornem, si no fa vent.
“Què més bell que una coloma que no dubta per triar el cop d'ala més exacte quan té ganes de salpar!”. M.B.
61
He anat seguint,
mil anys en va,
totes les carenes
d'aquesta solitud,
espiant llunes,
àngels d'ales arnades
figurant un nigul.
62
Les romegueres,
mal escapçades,
m'han esgarrinxat
cames i braços
a les tapereres.
63
Escolto l'aire,
bec un glop de sol
i jec a l'ombra
d'uns pins vells.
Com un brusc isard,
per terreny ferreny,
dissolc i covo
passions noves,
furtivament.
“Un matí com el d'avui, amb niguls i un arruixat, que m'esquitxa rostre, artells, bé podria estar arrencant llevamans o segant fenc”. M.B.
64
Cataclismes no n'hi ha,
si no moren els ciclàmens
i els llangardaixos pacients,
a la platja, avui buida,
de Binibèquer Vell.
65
El celatge, cap al tard,
té color olor de poma,
nosaltres, llépols, anem
a berenar saïm i flaons.
66
L'horabaixa, els aparadors,
gent a lloure enmig del baf,
als carrers quan es fa fosc,
set tocs al campanar, les llums,
una flaire, les àvies als fogons,
mirades, Cassiopea de contralt,
una cantonada i un trobador,
i pertot, una sentor del passat
al fremir de la teva cançó.
“El cap clar i el cor tranquil, tasto ardors del tot honestes”. M.B.
67
Avui tots diuen
que tot goig ja és lícit.
Abans, sense paradís,
florien safrans ardents
davall els tamarells.
68
Tebi el perfum encara
de corol·la oscil·lant,
trèmula flor valvada,
vasta increïblement.
69
Dues cames, un entrecuix,
i les carícies exultants
del teu safrà per descobrir.
Cap dona no és igual.
Mossego cabell curt
i es torna a cloure intacta,
la trèmula flor valvada
del teu ésser matinal.
“El cant dels cèlibes s'alçà d'entremig de les espigues”. M.B.
70
Vora la mar, no s'hi sent
la música dels rostolls secs
que la calor ja clivella,
i jo fermo en garbes de foc.
71
Dins les fondalades blavíssimes
cau un alè del vent de la plana.
No veu el magraner florit a l'hort.
72
Una almoina per les intolerables
nits assuaujades, deman aquell
que seu vora les prímules seques
i no ha sabut trobar la cadència
exacta per fugir amb góndola d'or.
“Jo deman un ramell i una corona per als homes de la plana, car la lluita és espessa, cos a cos amb cada garba”. M.B.
73
Dalt del far de Cavalleria
espio la mar tan ampla.
Després, desota la figuera,
tindré enyor d'aquest oratge.
74
No tenint res més a dir,
cal que em compri una cadira
per llegir el diari de la tarda
i evitar-me haver d'escriure.
75
Passen turistes per la platja
ensenyant un pits ben rodons,
els babaus de l'hora tardana
follen nius amb els seus peus.
“Escolto l'aire, les semprevives, ara bullents”. M.B.
76
Tot és solemne, solemne i irreal.
A la pobra cala dels Alocs transcendeix
el vol d'una gavina, la pedra despullada,
rostolls secs que quatre cabres pasturen,
un gaiato d'olivera i fusta o art de deriva.
Restes que s'evadeixen fins a l'eternitat.
77
Per la porta de la por arriben cants
de sirena i els rems del mariner, escopits
per la mar damunt de les pedres llises.
78
Oirem la sonora gralla de la tempesta
i un misteri de malves s'ajaçarà a la platja.
“Si vols la nit, home, si vols els àlbers florits, si vols els figuerals i les escumes, tanca, tanca tots els flabiols de l'alba i parteix, parteix per aquell camí de pols exultada”. M.B.
79
Els pescadors allarguen els braços i van vogant.
Solament hi ha un home que canta: un exiliat
de la ruïna d'ultramar que arribà un matí descalç.
Per a ell, un cistell de peix d'argent, per a aquell
qui canta la vida dins la mar tan ampla.
80
Érem captius d'aquells dies assolellats
i d'un temps que ens havíem fet nostre.
Procuràvem no perdre'ns aquell espectacle
de congres, pops enormes i cavallets de mar.
El mar, rialler, ens pessigollejava les cames.
81
Aleshores, els peixos besaven, amb displicència,
el cul voluptuós d'una amplíssima onada verge.
“El vell mariner fumava i dins el fum s'hi negaven ventures, perills, dones, jocs i cassalles, taurons enormes, peixos manta...” M.B.
82
Em quedo a l'ombra dels tamarells,
ulls al cel, les branques sense ocells,
a esperar les roselles de la primavera.
83
Un engany, potser, un engany ben mantingut.
El neguit que m'envaïa em caigué gola avall.
84
De tot ens avorrírem, no pas aquell juliol,
l'esfondrament ens arribà més tard,
i pensàrem, d'esma, al final,
que no calia insistir i continuar.
I per tant, per evitar records molestos,
diguérem que l'amor no fou d'allò tant.
“Al final, s'ha comprovat, els camells arriben tots a passar pel subtil cos d'una agulla”. M.B.
85
El tros aquell
entre els pins i el mar,
i els garrofers vells
que emmantellaven
furtius amants.
Era tova la llaurada,
i la pinassa encara més,
el trespol on ens ajaçàvem
no ens podia fer cap dany.
86
El plaer salta,
l'herba cruix.
Ja falta poc
pel desmai.
87
De tot, no ens queda més
que una postal esgrogueïda.
No vulguis anar demà
a alleujar-te al barri alt.
“Sense insídia, un marriment les garlandes torna músties, per darrere el comellar. I tan alt que s'arboraven!”. M.B.
82
Em quedo a l'ombra dels tamarells,
ulls al cel, les branques sense ocells,
a esperar les roselles de la primavera.
83
Un engany, potser, un engany ben mantingut.
El neguit que m'envaïa em caigué gola avall.
84
De tot ens avorrírem, no pas aquell juliol,
l'esfondrament ens arribà més tard,
i pensàrem, d'esma, al final,
que no calia insistir i continuar.
I per tant, per evitar records molestos,
diguérem que l'amor no fou d'allò tant.
“Al final, s'ha comprovat, els camells arriben tots a passar pel subtil cos d'una agulla”. M.B.
85
El tros aquell
entre els pins i el mar,
i els garrofers vells
que emmantellaven
furtius amants.
Era tova la llaurada,
i la pinassa encara més,
el trespol on ens ajaçàvem
no ens podia fer cap dany.
86
El plaer salta,
l'herba cruix.
Ja falta poc
pel desmai.
87
De tot, no ens queda més
que una postal esgrogueïda.
No vulguis anar demà
a alleujar-te al barri alt.
“Sense insídia, un marriment les garlandes torna músties, per darrere el comellar. I tan alt que s'arboraven!”. M.B.
88
Un marriment a l'almadrava
mou la mar a la insensata,
per darrere el sol ponent.
Avui calma i ahir tan enfurida!
89
Cap al punt de mitja tarda
ja t'he vist sense el biquini,
res a dir-hi, de la cintura
i dels pits fins a les cuixes.
El sol queia exacte. Els rulls,
a la cara, voleiaven plasentment.
90
I posaves, però, un preu
no adient amb la mirada,
massa dura i massa enfora,
i jo, tot xiulant, he fugit.
“Revénen tardes d'estiu, retorna la frescor tèbia que animava els combatents. Braços, pits volenterosos empenyien els canons”. M.B.
91
Retorna la sentor tèbia
dels teus braços perfumats.
Ara, les tardes han perdut l'aspror
i omples tots els espais del record.
¿Calia, però, que te n'anessis
per saber-te d'un altre món?
92
Solquen, inesperats, pel ponent
un vol de núvols missatgers
que em diuen que no tornaràs.
93
A l'arrencada de la nit,
caldrà solcar tots els senders,
pujols, pendents i tàlvegs,
per saber on te m'has perdut.
Fa massa temps que et busco
i no et trobo per cap banda.
“Potser avui m'he fet enfora: m'he perdut a la mar gran”. M.B.
94
Amb guix ho he escrit a les parets:
només una flor vermella als dits tremolants,
com un record dels teus dies que avui m'enduc.
95
Fa estona que has tancat la porta, amb un cop sec,
ajustant amb aquest gest la meva particular existència.
Frego amb la mà el baf dels vidres, per si ets al carrer.
96
Hauria volgut, per exemple, esperar les nits d'estiu
per estimar, passejar sota les magnòlies blanques,
començar a morir més tard, sense pressa,
quan tu te n'anessis.
“Si una tarda plou la tristesa i lluen sota el baf les carrosseries dels cotxes, tot creuant els semàfors, el fang i el fàstic de la ciutat humida”. M.B.
97
Aniré excitant somnis tendres,
petits núvols furtius d'esperança,
i tornaré tot sol quan fosquegi.
98
La fortuna no ho ha volgut, no,
que collíssim raïm devora el camí
per omplir petites illes de felicitat.
99
La nit és fosca, la lluna no ha sortit,
endebades vaig cercant un aixopluc
i ara sé que t'has evadit fins a l'eternitat...
“Un món enfonsat és el pa de cada dia”. M.B.
100
Ànima blanca d'amor coberta,
per tu surt la lluna engalanada
ara que un silenci em desperta.
A l'arrencada de la nit, sota
el vast llençol del firmament,
m'és fàcil parlar-te de l'enyor
quan els estels sanglotegen.
En retrobar-te pels clars matins,
estesa damunt el perlat gebre,
m'és planer explicar-te l'amor
que ens porta una nova aurora.
L'un i l'altre van sempre amb mi
des que te'n vas anar vora el riu
a collir les roselles de la solitud,
ramells d'hivern, aigua de roses
perfumada amb l'aroma del cel.
Flors amoroses que van amb tu
quan escolto cantar les estrelles
i se m'omplen els dies de perfum.
